dijous, 30 de desembre de 2010

dimarts, 13 de novembre de 2007

Fàbriques

Cal Carreras només la recordo de quan anavem a la ciutat, hi va treballar molta gent peró no va ser tant traumàtic el seu tancament, potser perqué era al passeig o perqué encara era relativament fàcil trobar feina no es va dimensionar la importància del caire que agafarien les coses del téxtil. Encara avui he vist un parell de bancs que queden el passeig, testimoni d'aquell temps.
Cal Torrents era a la carretera de Vic, feien tovalloles, al seu lloc actualment hi ha el diari Regio 7.Cal Puig i Font, el tancament d'aquesta em va afectar més ja que hi havia treballat uns quants anys. Van indemnitzar els treballadors que no podien anar a on es van traslladar, deslocalitzacio que se'n diu ara, peró jo ja havia plegat.
Els Tubots, coneguda més endevant com a Tex Hilo SA, aquí vaig començar a treballar. No havia complert dotze anys, és l'única de la qual en aquets moments encara podem veure l'edifici, és al davant de la torre del Gaya i la torre Busquets. Hi pasa la séquia pel costat i el corrent de l'aigua feia la força necessària per engegar la "burra", espécie de motor que feia un soroll espatarrant, junt amb els embarrats i la cinquentena de telers conseguien que una servidora quedés turulata per tot el dia.

Els Tubots


Les Puntes, era sobre la carretera de Santpedor, ara hi ha pisos (què sinó?), crec que el barri conserva el nom, peró potser que el nom oficial fos Liaño SA.
Puso, era al carrer Sant Maurici, farà uns quinze anys que va tancar, hi ha (com no) un bloc de pisos actualment.

divendres, 9 de novembre de 2007

Fàbrica Nova




Aquesta és l'última que ha caigut, potser no, segur que la més important, és per això que penso que se n'ha parlat molt ultimament, només afegiré que durant un temps hi vaig anar a buscar el meu germà a la guarderia.

Cal Carreras només la recordo de quan anavem a la ciutat, hi va treballar molta gent peró no va ser tant traumàtic el seu tancament, potser perqué era al passeig o perqué encara era relativament fàcil trobar feina no es va dimensionar la importància del caire que agafarien les coses del téxtil. Encara avui he vist un parell de bancs que queden el passeig, testimoni d'aquell temps.

Cal Torrents era a la carretera de Vic, feien tovalloles, al seu lloc actualment hi ha el diari Regio 7.
Cal Puig i Font, el tancament d'aquesta em va afectar més ja que hi havia treballat uns quants anys. Van indemnitzar els treballadors que no podien anar a on es van traslladar, deslocalitzacio que se'n diu ara, peró jo ja havia plegat

Els Tubots, coneguda més endevant com a Tex Hilo SA, aquí vaig començar a treballar. No havia complert dotze anys, és l'única de la qual en aquets moments encara podem veure l'edifici, és al davant de la torre del Gaya i la torre Busquets. Hi pasa la séquia pel costat i el corrent de l'aigua feia la força necessària per engegar la "burra", espécie de motor que feia un soroll espatarrant, junt amb els embarrats i la cinquentena de telers conseguien que una servidora quedés turulata per tot el dia.

Les puntes, era sobre la carretera de Santpedor, ara hi ha pisos (què sinó?), crec que el barri conserva el nom, però el nom social de la fabrica era Liaño SA.

Puso, era al carrer Sant Maurici, farà uns quinze anys que va tancar, hi ha (com no) un bloc de pisos actualment.

Plaça de Crist Rei l'any 1959


En aquesta fotografia es pot veure molt clarament el que era la Plaça de Crist Rei l’any 1959, amb el clàssic aquella època "guàrdia urbano" que el es duia en aquell temps el barret salacot, també porta l’uniforma d’hivern.

Es pot. veure un clàssic de Manresa que molta f gent encara enyora, " La Farola " lloc de múltiples celebracions, sobre tot quan guanyava el Barça, malgrat que alguna vegada també es va pintar de blanc.
La postal ens permet veure amb certa nitidesa, el carrer de Guimerà, la Casa Padró es igual que ara, però en canvi la resta es bastant diferent, amb les noves edificacions i també la desaparició del jardinet que hi ha en el xamfrà.

També veiem el Passeig de Pere III, el arbres ufanosos com ara i cosa molt curiosa tenien el Canaletes igual, ¡ el temps no ha passat !.

I per acabar podem veure Manresa en color gris com ara.

¡ Què a canviat?

PORTA-HIDROAVIONS DÈDALO (1922-1940)


En aquest porta-hidroavions, va fer la "mili" el meu pare, això seria em fa l’efecte més o menys entre els anys 1928 i 1930.
Mogut per la curiositat vaig entrar en un cercador d’Internet i el que vaig trobar va ser força interessant, intentaré fer-ne un resum.
En origen era un vaixell mercant alemany, donat a l’estat espanyol en concepte d’indemnització per les pèrdues durant la Gran Guerra, la transformació va costar 8 milions de pessetes ( de l’any 1922) i es va fer a Barcelona a les drassanes Vulcano.
Això que sembla tan petit podia portar en el seu hangar interior fins a 20 hidroavions, s’ha de dir que abans s’havien de desmuntar les ales i es pujaven i baixaven amb un ascensor, per tan em de creure que deuria ser una feina dura i laboriosa, pobres mariners.
També es molt curiós el fet de que no podien sortir de la coberta o pista d’aterratge del navili, si no que un cop muntats s’havien de dipositar sobre el mar amb grues, que a la vegada era i encara es la pista natural de enlairament i amaratge dels hidroavions.
Hi ha una altre fet curiós que també portava un dirigible, que el seu hangar natural era lligat en un del pals o bigues del porta-hidroavions des de el qual podia anar a proveir-se de l’hidrogeno corresponent pel seu manteniment.
Va participar en fets de guerra el mes important va ser l’operació Alhucemas on el dia 21 de setembre de 1925 els seus hidros van deixar anar 175 bombes, ( no especifica si van fer diana )
I la darrera curiositat es que des de la seva pista d’aterratge,el mes de març de 1934, es va enlairar per primera vegada el "autogiro" De la Cierva, suposem que per demostrar que es podia operar des un navili.
Si el comparem amb els d’avui no deixa de semblar-nos un joguina, però el que es ben cert que segurament en aquella època deuria ser tot un esdeveniment veure’l en plena operació de sortir i entrar els hidros.
Va desballestat l’any 1936, però la guerra el va fer endarrerí i es va fer l’any 1940.
Aquesta es la historia molt resumida que jo he trobat ha esta divertit i m’ha agradat espero que a vosaltres també

dilluns, 5 de novembre de 2007

Costums diferents




















Sempre sento dir que aquells temps eren foscos o tristos, jo no ho crec, recordo que cada setmana feien sardanes a la pista Castells, teatre als Carlins, tot l’estiu vetllades a la piscina Municipal, concurs de la Llum, envelat, batalla de flors, aplecs, festival al Poble Nou per Sant Josep.




















Voldria recordar les entitats que dedicaven temps i esforços a organitzar actes, cursets i excursions, en uns temps tan difícils. Clubs de escacs, Carlins, L’ateneu, Cor de Sant Josep, colles de sardanistes, Biela club, Alegria Arte i Caridad, Esbart Manresa, Dansaires Manresans, Centre Excursionista Montserrat, dos Clubs de Bàsquet, Societat coral la Berbena, Orfeó de Manresa, Banda Municipal, en fi, crec que tothom que vulgués podia triar alguna activitat, ara ens quedem davant la Tele, i xategem.

Transport ecològic Exposició Universal Barcelona 1929



Avui estem parlant del transports i la contaminació, doncs be, fa casi 80 anys que ja es feia, en aquesta fotografia el transport es de persones, i es va utilitzar per visitar la Gran Exposició Universal de l'any 1929, a Barcelona.També es va fer servir durant molts anys per el transport portuari de Barcelona. Perquè no s'ha actualitza i modernitzat aquest transport?

diumenge, 4 de novembre de 2007

Carretera Pont de Vilomara














És una carretera que ha patit molts canvis durant els últims 25 anys, antigament anava directe cap al poble del Pont de Vilomara i ara s'ha de donar la volta pel Carrefour. Actualment s'ha d'anar per la rotonda de la Pau, cap al polígon del Bufalvent i per les corbes de Cal Gravat fins que s'arriba al poble.
Hi havien molts arbres i plataners en la antiguitat, però tots han caigut ara a l'oblid. Fins hi tot hi havia una era i una màquina de batre a l'alçada de l'estanc d'avui dia. La via del tren passava tot just per sobre aquest carrer. Hi havia un gran descampat que va durar fins fa uns 15 anys on es posava la fira i el circ, posteriorment ho van asfaltar i edificar completament fins formar el gran bloc de pisos que hi ha avui dia. Encara porta records, ja que l'altre banda encara queda descampada i utilitzada com a pàrquing del mercat de la Sagrada Família.n A l'alçada de l'actual Peça Rodona hi havia una torre que tenia un nom que ara mateix desconec. També hi havia una entrada a la Fàbrica Nova que avui dia sestà tirant a terra.

A la fotografia podeu veure la nevada de 1960 i la carretera del Pont de Vilomara de fons, cruïlla amb el carrer Sant Blai.

dijous, 1 de novembre de 2007

Excursions



Llàstima que no tinc una foto de la font del soroll, però segur que encara hi ha algú que se’n recorda. Hi anàvem els diumenges d’estiu a passar la tarda, fèiem a peu des de la font dels capellans pel camí dels Tubots fins la torre Busquets, carretera de Viladordis fins el final on baixàvem per un camí de cabres fins a un raconet ombrívol i fresquet amb unes pedres per taula, un bon raig d’aigua allò era LA FONT DEL SOROLL. Desprès una mica més enllà hi havia un toll de la riera que servia d’imaginària platja per a una colla de galifardeus.
Ara ens queden les Mercetes, però l’autopista, els brètols i les noves costums han acabat fent que cada dia s’hagi d’anar més lluny per trobar un pam de natura.
La fotografia és de

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Monges de clausura de Sant Daniel 1960


Mirant les coses amb el temps i la distància ens adonen que en segons quines coses van cabien encara que molt lentament.
Aquesta fotografia es el dia de la Benedicció de l’abadessa del Monestir de Sant Daniel a Girona, mes o menys els principis de l’any 1960, Benedicció feta per l’abat de Montserrat, Aureli Mª Escarré, l’abadessa es deia i es diu Domna Maria Caterina Torra Miró.
El Monestir de Sant Daniel es una joia arquitectònica del romànic, restaurada en tot el que ha estat possible, el claustre ara visible es una meravella.
Però tornat una mica al que ens interessa, i es el que m’agradaria remarcar, es tal com es pot veure, unes reixes en les quals les monges son en un costat i els familiars, visitants o d’altres persones a l’altre, això era el freqüent en tots el convents de clausura d’arreu de Catalunya fins i tot alguns tenien una cortina per no poder-les veure i només sentir les paraules.
Això que avui ens sembla un anacronisme, era un fet normal per sort hi va haver un Concili i va arreglar moltes coses dintre de la església. Van desaparèixer les reixes malgrat que moltes monges no ho volien, van tenir un grau més de llibertat, no gaire, ja que l’església no estat mai massa favorables a la llibertat de les dones, però ha permès que poguessin sortir i relacionar-se amb la societat que vivien, i adonar-se que el món es canviant, i també en certa manera involucrar-les en projectes que van més enllà de la vida contemplativa que fins llavors havien portat.
Es bo en tots el sentits aquest camí, que sense canviar l’opció de vida que van triar, poder fer altres coses, però cal que en pregunten tots en general, amb el rumb que porta l’església ja fa uns quants anys, això tornarà a canviar?
Tornaran les reixes? i les cortines? i la campaneta quan havia d’entrar el metge o algú altre?
Esperem que per el be tots això no sigui així. Si mes no que Sant Daniel continuï com fins ara.

divendres, 26 d’octubre de 2007

La Balconada






























La Balconada va començar com a un abocador comunitari fins que es van construir les cases que hi ha avui dia (construïdes cap als 70). Encara hi ha una casa antiga anomenada "la Culla" i també hi havia la "Casa Saies" davant de l'hospital de Sant Joan de Deu però aquesta va ser esfondrada fa un any. Cap a l'any 1985 es van afegir molts més edificis a la Balconada formant la part del mirador, on avui dia existeix la "barana del Mirador", que te vistes de la Manresa antiga en direcció La seu i la Renfe.
Al convent de Sta. Clara hi havia reixes per tal de que les monges no poguessin sortir i de que ens hi poguéssim acostar, però aquestes les van treure posteriorment.La Fonts dels llops situada prop del camp de futbol de Sant Pau, encara avui dia raja (o no).

Fàbriques per el record



Han ensorrat tantes cases i coses últimament que sembla que ja no tingui cap importància però sempre que miro un tros de paret penso en qui va viure o en quines condicions es va edificar.


Penso que ens hem tornat insensibles que moltes coses no són del tot necessàries. Deixem fer malbé i destruïm i no som gaire ecològics.
Fàbriques que ja no hi son:



  • Puig i Font

  • Les Puntes

  • Cal Carreras

  • Cal Puso

  • Cal Dalmau

  • Els Tubots

  • Fàbrica Nova

  • Cal Torrens

  • I moltes més ...


Al mateix temps han proliferat a les afores de Manresa una serie de polígons, no se veure-hi els avantatges, segur que hi són, però no seria inútil pensar-hi, reflexionar, primer promocionem barris a les afores, després allunyem el treball, després ens preocupa la mobilitat ... en fi fem servir una mica les experiències.


dilluns, 22 d’octubre de 2007

PTV



El PTV és un cotxe amb motor de moto. Es va fabricar a Manresa al carrer Mossén Jacint Verdaguer. Els seus propulsors van ser Perramon, Tachó i Vila, els quals donen el nom PTV a aquest cotxe. Actualment la empresa ha esdevingut internacional i es coneix amb el nom de Ausa, que suposu que la coneixeu ja. Avui dia es dedica a fer carretilles peró, fa tota classe de maquinària per a la construcció.
El cotxe es va fabricar en diferentes cilindrades, els cavalls oscil·laven entre 1 i 2, i no disposava de marxa enrere.
Actualment van fer una concentració a Montserrat i, a causa de les seves inclinades pujades, més d'un es va quedar a mig camí.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Berenar campestre



Aquesta fotografia és de principi del segle passat, era una família menestral, el que avui en diríem classe obrera mitjana, es poden apreciar detalls molt curiosos, com pot ser el fet dels homes que porten espardenyes i una de les senyores (la meva àvia) una ombrel·la per tapar-se del sol.
També és curiós, al menys ho sembla, és la composició, s’ha de suposar que és una instantània, en canvi estan tots ben posats.
Això ens demostra en certa manera que per ser feliços, no cal tenir grans coses, només sortir el dies de festa i gaudir de la natura.Hem de suposar que el lloc on es feta la fotografia és a Les Planes, que era un dels destins del barcelonins d’aquella època, també podria ser, i això és més fàcil perquè era a bastant a prop on vivien, un paratge idíl·lic de la muntanya de Montjuïc anomenat Els Tres Pins.